Va succeir de matinada.

A casa meva. A Terrassa. Al balcó.

Em vaig aixecar perquè no podia dormir.

Massa cafè aquell dia.

Vaig encendre una cigarreta, amb compte.

Suaument. Vaig fer una calada. I un altra.

Em vaig asseure al terra, amb el cap entre els genolls.

Els rínxols em queien per l’esquena…

Sentia la vida escolant-se pels meus buits.

De sobte, mentre el fum rivetejava vora el meu cos

M’adonà de la teva ABSÈNCIA.

Em coïa l’ànima.

Em cremava el cap, l’estómac i el cor.

Pensava que trobar-te a faltar ja no existia.