-I què vas fer?
-El vaig deixar. Sense
contemplacions.
Es va posar un Marlboro als
llavis, va protegir la flama amb la mà i hi va fer una xuclada.
-Per què?
-Per què? va cridar ella-. Vols dir que hi ets en tot? Entens
els condicionals de langlès, saps trigonometria, llegeixes Marx, i no entens
una cosa així? Com em pots preguntar per què? Per què mhas dobligar a
explicar-tho? Magrades més que ell, vet aquí. De fet,
mhauria agradat enamorar-me dalgú més ben plantat, però mhe enamorat de tu.
Va llençar la cigarreta dins un
toll.
-No facis aquesta cara, que em
poso trista. No pateixis, ja sé que estàs enamorat duna altra noia. No espero
res. Però almenys em podries abraçar, no? Aquests dos mesos mho he passat
fatal.
La vaig abraçar en aquell racó
del terrat, sense deixar el paraigua. Els nostres cossos es van estrènyer i els
nostres llavis es van buscar. Els seus cabells i el coll de la seva jaqueta texana
feien olor de pluja.
Pàg. 386 Tòquio Blues, Haruki
Murakami.
3 comentarios
anabel -
un petó, marina.
jnj -
Mi última soledad nipona ha sido de oren cinéfilo. La Coixet me puede, aunque su mapa de sonidos no le llegue a la Coppola de "Lost in traslation" ni a la suela de los zapatos.
No C U tomorrow, snif!
anabel -
See u tomorrow!!